el fin del mundo

sí, niños y niñas. hemos llegado al fin del mundo. estamos pasando unas veladas inolvidables en ushuaia, tierra del fuego. dicen los libros que magallanes (o algún otro pirao) llamó a este confín del mundo tierra de humo, porque salía mucho humo del lugar... pero el rey carlos IIII, IV ó V (no sé ahora), se dijo: nada, nada; si hay humo es que hay fuego. de ahí tierra del fuego quedó bautizada. qué pena por eso que nuestro fin del mundo también sea nuestro fin de viaje. de aquí a dos días nos veremos metidos en un avión hacia buenos aires, y de ahí a barcelona de nuevo. creédme si os digo que no os echamos de menos, aunque sí en falta. mañana haremos nuestro último tour, y para ello nos han preparado un velero (bergantín?) para dar un voltio por lo que se llama el canal beagle... iremos a una islita perdida y conquistaremos las últimas horas en este sitio, que sólo está a tres mil kilómetros del polo sur, a 9.000 de ciudad del cabo y a más de 15.000 de españa.
NOTA. hoy hemos estado en el parque natural de tierra del fuego. en un cartel ponía: este es el último kilómetro de la carretera Alaska-tierra del fuego. hemos llegado al fin del mundo, chicos, ahora nos queda la vuelta, y para siempre la resaca. gracias y nos vemos prontito en vuestra propia casa, disfrazados de pinguinos en la casa vicençs. besos y abracios, os queremos. chaw

paine forever

hem estat tres dies fantàstics a torres del paine (unes muntanyetes de chile), en un refugi anomenat que ni pintat les torres. i sí, amics meus, vam fer una excursió d'aquelles de pujar muntanyes i creuar rius, vam suar la gota gorda però ens en vam sortir: més de 4 hores de pujada i gairebé 4 més de baixada. vam veure el que són les torres del paine en directe, des de la seva base: espectacular. ens ha agradat molt, tot i només poder estar poc temps. a més, per postres, vam decidir al dia següent fer una cabalgata (anar amb cavall). la cris no ho havia fet a la vida, i mira, el primer cop en aquest "marc incomparable". tres horetes a cavall, primer al trote i després al galope (a saco), amb un guia tranquil i darrere nostre un gaucho boig, al qual el xavi va imitar ràpidament amb el seu "vamo-vámo"! i au, muntanya avall a tota pastilla. resultat: la cris encara té reuma!!! no pot aixecar-se de terra, no pot asseure's, no pot estornudar, etc. i clar, el xavi ha de dur sempre les valijas (=maletes, bosses, motxil·les, càmera de fotos, anoracs i d'altres). jejejejejj

ara som a punta arenas, una ciutat gran però aquí només es poden fer quatre excursions, tres de les quals no valen la pena (perquè ja sabem què és això dels parcs naturals i lo dels pingüins), ai´xí que potser demà anirem a una espècie de zoològic natural en bus privat. estem dormint al hospedaje NENA, al cul del món. és una senyora d'uns seixanta anys, comunista, anticlerical, antipinochetista i de pares asturians, i que sempre diu "la puta", i després s'excusa: "perdónenme, mi lenguaje no es el mejor", però és una dona encantadora. això sí, cada matí, a les vuit, ens ve i ens diu: "éste es mi combustible", i ens ensenya un cigarret negre fumejant. odia al bush ("por sus venas corre sangre nazi") i a tot aquell que se li assembli, rollo aznar. i assegura que el chávez és tonto. bueno, no se'n salva ningú. I mireu si n'és de bona dona que li ha rentat tots els mitjons al Xavi!!!!!! Tots els que no ha rentat, i no n'ha rentat ni un, durant tot el viatje!!!!!!! Quina Santa dona.!!!!!!!

NOTA. si algun chilè us pregunta pel tibidabo i esteu a plaça catalunya: sis plau, digue-li que està a una quadra de distància. aquí es pensen que tot és aprop!!!!

molts blaus

Avui hem arribat a Puerto Natales, a Chile, però abans ahir vam fer una excursió en barco pels glaciars del voltant del Perito Moreno. Va ser brutal, quanta raó tenieu tots els qui ens vau dir que ra una mica car però que valia la pena... Hi tant!!! Vam tenir molta sort, ens va fer un dia marevellós, que ja tocava... Amb el barco ens vam acostar moltíssim a glaciars com l'Upsala i el Spguerrini, o algu així, uns glaciars que només d'hi pot arribar amb aquets barquets que van a tota òstia per el Lago Argentino. Només pujar-hi vam acosatr-nos a un iceberg com 10 vegades més gran que el va fer enfonsar el Titanic!!! era preciós, amb molts tons de blaus i blancs. Com més blau és el gel vol dir que és més antic perquè està l'aigua més compactada i té menys oxígen. Hi ha trossos que poden arribar a tenir fins a 1000 anys i les seves formes són del tot capritxoses ondulades pel vent gèlit. Un vent que gairabé no ens deixava estar de peus a la proa del barco, buenos si és que aguantaves més de 10minuts perquè la cara, que és l'únic que teníem fora dels anoracs es quedava en forma d'iceberg de seguida. Després vam navegar pel canal dels tèmpanos, que vol dir icebergs, n'hi havia milions i et feien sentir molt petit. Tot plegat et fa sentir tan petit... Ens vax explicar per això que els glaciars estan disminuit a marxes forçades, l'Upsala que és el segon més gran de la Patagonia darrera del Vietma ha retrocedit 10 qiolòemtres en els últims 15 anys. Vam dinar en una bahia al mig del no res on desenvocaven els icebergs que es desprenen del glaciar seco i el Xavi no va parar fins que en va caçar un i se li va congelar la ma. Vam veure gel de centenars d'anys d'antiguitat...
Avui hem vingut fins a Puerto Natales; cinc hores d'omnibus i més d'una hora i mitja per passar la frontera. Ens han revisat les malates un a un i ens tractaven com presonera que anaven el gulak... Avui una mica de descans i demà cap al magnìfic parc de les Torres del Paine.

nieves ETERNAS

¿recordáis aquellos libros de texto con una burrada de nieve bajando por la ladera de una montaña hasta un lago? pues en vivo y en directo, neng! esta mañana hemos visto cara a cara al señor PERITO MORENO... qué pasada! bárvaro! espectacular! no nos esperábamos encontrárnoslo tan de cerca.la hora exacta del encuento: 11.30PM. ya veréis las 2 millones de fotos que le hemos sacado. en total creo que hemos visto caer unas 10 rupturas, unas más espectaculares que otras, y luego hemos tenido tiempo de hasta tomar el sol en una playita cercana, con el susodicho de fondo.
llegamos bien a calafate desde el claltén. estamos en el hostal de las manos, que muchas manitas por hacer las cosas no tienen. por ejemplo, el lavabo de chicas no funcionó durante dos días, no hay lavadero, las duchas no funcionan correctamente (no hay cortinas, ni jabón, ni limpieza), ah! y ese cartelito de ahí que pone: "no hacer ruido a partir de las 0h." se le hace caso omiso, pues a eso de las 0h. es cuando la gente tiene más ganas de hablar de su vida, de lo que ha hecho, cervecitas y amigos, y nuestra habitación (la3) está justo encima del living. pero bueno, hoy hemos ido a la playa del lago argentino, el tercer lago más grande de toda sudamérica (primero de argentina), que llega a tener unos 1.000m. de profundidad! vaya pasada de profundidad!, y tiene más de 1.500km cuadrados!! pues ahí, en la playuqui, solitos, sol, vientecillo, y una bandada de flamencos rosados volando por encima de nuestras cabecitas. qué bucólico!
por cierto, ahora ya sabemos más acerca de los pumas: se ve que aún quedan bastantes por la patagonia. de hecho, ahora están protegidos y campan como pedro por su casa. nos ha dicho una guía que pueden llegar a comerse un total de 30ovejas en una sola noche (sobretodo si están enseñando a cazar a las crías). esto no pone muy contento al estanciero, por lo que a veces lamentablemente todavía llama a un señor llamado 'leonero' (un tal juan manuel, que tiene nombre y apellidos, vecino de calafate) que sale en busca y captura del puma. sin embargo, se ve que es ya un viejecito que algún día se lo comerá el puma a él.
esta noche toca cena de lujo en un restaurante que nos recomendó un amigo en barcelona. se llama la tablita y hacen "el mejor cordero que he probado en mi vida", y el tío tiene 60 tacos, eh! tenemos mesa para dos a las 21.30h., como unos señoritos. esperamos poder pagar con tarjeta. besos y abracios. chaw

més vent

Hem decidit passar el bus i anar a tot arreu volant: és fàcil. Només es tracta d'agafar un anorak que et vingui 4 o 5 talles gran, posar-te amb el braços ben oberts com fent de pantalla cap al vent i a volaaaaar. Un nova manera de descobrir llocs nous. Només hi ha un problema: les maletes no saps mai on han anat a parar. bueno com els d'Iberia però sense pagar. Deixem El Chaltén per anar a Calafate. Chaw

ver un puma es un regalo de la naturaleza

Bueno millor que no ens regali res, és el que hem pensat al veure el cartell que anunciava al començament de l'excursió que hem fet avui, "Ver un puma es un regalo de la naturaleza", posava. I seguia, "si ven uno háganse parecer más grandes de lo que son". "Para ahuyentarlo tírenle piedras". Bueno per sort no hem tingut el plaer de veure'n cap en els 20 quilòmetres de passejada des de El Chaltén fins la Laguna Torre. Hem vist el primer glaciar argentí, que són com els dels Alps però més grans i sobretot més blancs, aquells són marrons. Aquí tenen una gran gamma de colors. Van del blau zafir, al blanc pur depenent de com siguin d'antics. Ens han explicat que com més blaus siguin més antics són. El Glaciar Grande, que és el que hem vist avui tenia de tots els blaus i de tots els colors. La gràcia de l'excursió d'avui, més de sis hores de caminada, era contemplar d'aprop el cerro Torres que es veu que és molt maco. Bueno, de veure's no es veia res perquè s'havia amagat darrera la boira.
També hem vist molts animalons: tres llebres, una ens ha deixat acostar-nos fins a pocs metres d'ella, i al final un ocellot enorme que el Xavi diu que era un cóndor, l'au més gran del món, però no se, potser no.
El Chaltén és un poblet petitíssim fet de casetes petitíssimes cada una d'un color diferent. Fa molt de vent i de vegades sembla que estiguem a Alicia en el país de las maravillas perquè com que les cabanyetes són tan petites en qualsevol moment es posaran a volar cap a vés a saber on. El hostel on estem també és molt petit, amb només 8 o 9 habitacions i hi ha un súper amb una immensa bandera catalana a la porta i es diu la senyera. Dins hi té la de Barcelona però el tio que atén és un argentí bastant antipàtic. Com que això està molt apartat les coses fresques més aviat escassegen i hem hagut de comprar llet en pols. Per sort hem trobat salsitxes que tenen bona pinta.
Demà toca anar a veure la gran atraccció de El Chaltén, el cerro Fritz Roy, ja us explicarem demà.


pd. Mami demà et trucaré cap a la nit que avui es tallava tota l'estona. Un petó. Bona nit.

cascades

avui plou i no pararà. però no patiu, no estem tristos. estem exactament a villa traful ("trafulka", com l'hem batejat), al costat del lago traful, un llac preciós que està a meitat de camí entre bariloche i san martín de los andes. estem fent tranquil·lament la ruta de los 7lagos. de fet, ahir cap al tard vam arribar aquí i no trobavem habitació, ni càmping ni res de res. però a última hora, vam trobar una cabana petiteta en la qual en una finestra hi havia un foli mal enganxat que posava: "HAY LUGAR". sort que la cris el va veure! resultat: $150 per nit. doncs hem decidit estar-nos-hi les dues nits i passar de san martín de los andes: "es más bello esto que aquéllo", ens han assegurat uns nois. de 0 a 100. penseu que vam estar a punt de dormir al cotxe!!! i això que el cotxe és bo, és un GOL (no golf, aquí són gol) és una habitació doble moníssima, amb moqueta, llençols nets, estufeta, endolls... dutxa, aigua calenta, etc. i com que no ha vingut ningú més, tota la cabana és nostra, això és: que a més, tenim llar de foc, cuina, living, televisió per cable, rentadores, escaletes, un porcho genial amb una vista de primeríssima línia al llac, barra de bar, finestrals... és estupendo! la millor casa que podíem aconseguir.

avui dia 9 hem sortit i plovia molt. tot el dia. però hem vist un cartell que posava "a cascadas" i no ens ho hem pensat. hem anat a veure dues cascades de dos rius diferents: cao-co ("cola-cao", l'hem titolat) i río blanco, pels seus corrents i ràpids. tot i ploure, ens han agradat molt. els caminets estaven molt cuidats i no hi havia ningú. demà de bon matí marxarem cap a l'aeroport de bariloche a buscar el nostre avió austral que ens durà a el calafate i a el chaltén. és una meravella de viatge, aquest. realment sempre el durem al nostre cor. gràcies, andes, per deixar-nos visitar-te. petonets. chaw